Dos bandos

Este fin de semana he estado haciendo un texto sobre la guerra del Líbano. No es que esté muy satisfecho, la verdad, pero lo cuelgo igual. El escrito es para una revista de Girona y está en catalán: 'don't panic, it's easy' ;-)

¿La incursió i segrest de dos soldats israelians va ser una provocació calculada d’Hezbol•là per tal de començar una guerra amb Israel i aquest va picar l’esquer? ¿O, potser, va ser a l’inrevés i aquesta ofensiva era l’excusa que Israel estava esperant des de feia temps per solucionar un assumpte pendent des del 2000, quan Ehud Barak va ordenar la fi de l’ocupació del país dels cedres per part de l’Estat hebreu? Aleshores, Hezbol•là va guanyar un gran prestigi al món àrab i va esdevenir un model de com s’havia de lluitar contra Israel. I, encara ens podríem plantejar alguna altra pregunta: ¿en quin grau la reacció bèlica de l’Estat hebreu és autònoma i fins a quin punt ve condicionada per la política exterior de Washington? Perquè és ben segur que els Estats Units estaran prou satisfets que Tsahal (l’exèrcit israelià) colpegi un aliat de Síria i, encara més interessant per a ells, de l’Iran.

Segur que hi ha opinions per tots els gustos però en aquest conflicte no tot són incògnites. Una cosa clara són els bàndols que intervenen: per una banda, està Hamàs, Iran, Síria, Hezbol•là i, per l’altra, Israel, Estats Units, Arabia Saudita i Egipte. La població libanesa –formada per una vintena de grups ben diferenciats i amb una convivència històricament difícil- està dividida. No obstant, ‘el Partit de Déu’ (traducció d’Hezbol•là) cada cop té més acceptació dins el Líban. Ara, Hezbol•là ha a eixamplat el seu recolzament més enllà dels xiïtes, ja que per a molts libanesos era la seva defensa contra els atacs quotidians per part d’Israel.

D’altra banda, el règim sirià ha fet un pas per guanyar-se una bona reputació entre la població libanesa. Fa només un any, el poble del Líban va carregar contra Damasc a les efusives manifestacions patriòtiques provocades per l’assassinat del primer ministre Rafiq Hariri, del qual consideraven culpable Síria. Ara, molts ciutadans libanesos que han creuat la frontera amb Síria han rebut aliments i ajuda de part dels seus veïns. Si Israel volia guanyar-se la confiança del Líban (considerada la nineta dels ulls d’Occident a la regió) amb agressions contra la població civil i destrucció d’infraestructures, sembla que s’ha equivocat de mètode.

A més a més, la presència d’Hezbol•là al goven de la república libanesa dóna una idea de la implantació social d’aquest grup armat. Aquest fet sumat a la seva coordinació amb Hamàs (un altre grup terrorista amb gran acceptació electoral) no farà altra cosa que accentuar la síndrome de fortalesa assetjada que pateix Israel en veure’s envoltat de països que farien qualsevol cosa per exterminar-lo. Dos bàndols ben definits i cada cop més enfrontats: el conflicte va per llarg.